La transmissió generacional del dol

Les teories sobre l’herència transgeneracional ens ofereixen eines per comprendre l’impacte psicosocial dels episodis de violència política. Aquests episodis són originaris de traumes no només per les generaciones que els protagonitzen, també per les generaciones que les succeeixen. És a dir, filles i nétes heretem traumes i ferides de les nostres avantpassades.

Segons la definició del periodista i historiador Mariano Sánchez Soler, la violència política és

el uso consciente de la fuerza, ya sea física o verbal mediante amenaza, ejercido por individuos, grupos ideológicos, instituciones públicas, sectores de la administración del Estado, partidos o entidades, con el objetivo de intervenir y cambiar el rumbo de los acontecimientos políticos de un país, controlar o imponer decisiones gubernamentales, conquistar, dirigir o conservar el poder del Estado (Sánchez Soler, 2018, p. 17).

Tant l’escriptor i filòsof decolonial Ngugi wa Thiong’o (2017) com l’escritora sobre biopolítica Clara Valverde (2016) citen els treballs dels experts en la transmissió generacional de la violència política i social, Nicolás Abraham i Maria Torok, entre d’altres. Segons les seues investigacions, la situació traumàtica que ha sobrepassat als seus protagonistes es transmet a les generacions següents per repetició de patrons de comportament grupals i individuals (com la por a denunciar i qüestionar el poder, la vergonya, la venjança i altres formes de polarització) derivats dels efectes nocius de la situació traumàtica. Quan la societat no elabora els traumes col·lectius de manera conscient i oberta, els aprenentatges i dinàmiques posats en pràctica per sobreviure a dites experiències interfereixen en el funcionament social en les generacions futures (Ngugi, 2017, p. 109; Valverde, 2016).

Aquesta transmissió succeeix tant en les persones i descendents de qui viu la violència com en les que l’exerceixen. En paraules de Ngugi wa Thiong’o: 

La persona que causa un trauma y la que lo experimenta pueden enterrarlo en una tumba psíquica y actuar como si nunca hubiera ocurrido. Quien lo sufre no vive el duelo y el perpetrador no reconoce su crimen, porque no puedes lamentar una pérdida o reconocer un crimen que niegas. Esto puede ocurrir a escala comunitaria en que los horrores cometidos contra un grupo se mantienen en una tumba psíquica colectiva y el sufrimiento y el delito son acallados por igual. Esto significa, por supuesto, que no hay una resolución real y que la herida sigue supurando por dentro y envenenando el futuro (Ngugi, 2017, p. 109).

El dol és el procés pel qual s’accepta la pèrdua (d’un ésser estimat, d’un projecte, d’un lloc que s’ha d’abandonar…) per donar espai a altres emocions i experiències en la vida. No elabora el dol suposa estancar-se i impedir el canvi (Kübler-Ross, 2016). A nivell grupal i social suposa repetir patrons i continuar els cicles de violència.

En casos de conflictes socials violents, es produeixen múltiples pèrdues i succeeixen factors que dificulten cuidar els dols, com pot ser la repressió. En contextos de violència sistemàtica continuada, pot resultar perillós mostrar els dols perquè evidencia obertament allò que ha passat, la qual cosa pot tenir com a conseqüència rebre més violència i repressió.

Segons Ngugi (2017) i Valverde (2016), en l’actualitat els dols col·lectius originats pels crims del franquisme i els crims del colonialisme occidental estan oberts.

Als territoris que composen l’Estat espanyol i les ex-colònies, existeixen nombrosos dols col·lectius no elaborats i reprimits, entre d’altres els derivats per la repressió franquista i el colonialisme. Alguns dels impediments per aquesta elaboració tenen relació directa, per una banda, amb una transició del règim totalitari al democràtic que va propiciar una continuïtat del poder de les elits franquistes i la impunitat dels crims contra la humanitat comesos durant aquest període. Per altra banda, la continuïtat i legitimació d’un sistema racista hereu del colonialisme impedeix el reconeixement i la reparació dels crims contra les poblacions colonitzades i els seus descendents.

Les generacions més joves són hereves de la història de les seues mares, pares, iaies i demés avant-passats, malgrat que puguen desconéixer la història. La joventut és hereva i aprèn de la por, el tabú, les dinàmiques socials, els comportaments i els posicionaments polaritzats que queden impregnats al cos, la salut i la convivència.

La incapacitat de resoldre conflictes, la cerca del poder, el patriarcat, l’etnocentrisme o les interpretacions religioses i ideològiques excloents, entre d’altres, són fenomens propis d’una cultura de la violència, en la qual es justifica o legitima la violència estructural i directa a través d’argumentacions i simbolismes que ens fan percebre les situacions violentes com a part de la normalitat (Barbeito y Caireta, 2005, pp. 16-17).

Els dols col·lectius fruit de violència política no poden sanar-se si hi ha una ocultació de la història de dits episodis. Tampoc si es nega el llegat que hereten les generacions posteriors. Per tant, el silenci imposat i les “polítiques de l’oblit” no “tanquen ferides”, sinó que les enquisten.

Per sanar ferides cal reconèixer que estan ahí i fer-se càrrec. Per l’elaboració d’aquests dols cal implicar a tota la comunitat. Buscar solucions col·lectives i aprendre juntes dels conflictes per construir convivències que sostinguen la pau.