El suïcidi d’Esther, la germana de l’autora, la va portar a transitar pel dol i a utilitzar-lo com a eina de transformació personal. Amb presència. Sentint cada moment, sense prejudicis, fos quin fos el color de l’emoció. Assimilant. Deixant de banda allò no après, és a dir, allò inculcat, mental i racional. Allò que està fora del cor.
L’experiència de la Sílvia Melero m’inspira i em pot servir per viure la meva, recollint les eines que m’aporta. He pres nota de pel·lícules, llibres, música, art, activitats i teràpies que em poden ser útils per transitar pels meus dols, ja sigui des de l’autogestió o amb l’ajut de professionals, en grup o individualment.
Silvia, al seu llibre, parla del suïcidi, una mort estigmatitzada, un tema tabú dins d’un altre tabú, que és la mort. Recordo les primeres preguntes que em vaig fer quan em van comunicar que un amic s’havia suïcidat. Per què? Què li passava? Podia jo haver fet quelcom per evitar-ho? Podia jo haver estat més atent a allò que l’amoïnava i que havia expressat? I recordo la dificultat de parlar obertament del tema, excepte amb algun amic comú molt proper.
L’autora ens parla d’aquests temes i molts d’altres. Però al text no només hi ha experiències. Com a periodista que és, la Silvia enriqueix el llibre de forma magistral amb les experiències d’altres i el saber de persones expertes. Això, junt amb la seva pròpia experiència, ens pot ajudar a transitar pels nostres dols. Doncs cada persona, cada dol i cada moment és diferent i en aquesta varietat podem trobar quelcom útil. A més, aquesta combinació aporta ritme i equilibri a la lectura i la fa fàcil.
A Luto en colores hi ha molt més. És un projecte que creix i, a més del llibre, té dues grans branques més: tallers per treballar el dol des de la creativitat i tallers per transformar la culpa. A tot això s’afegeixen les presentacions del llibre, xerrades, exposicions i jornades.
I aquest arbre que és “Luto en colores” ja ha donat flors, fruits, llavors, plantetes i un bosc que és Cómo lo Cuento. Es tracta d’una associació que explica les alternatives que construeix la societat civil, una realitat que els grans mitjans de comunicació no acostumen a explicar. “Cómo lo Cuento” també sensibilitza i educa per transmetre una mirada crítica sobre els mitjans de comunicació.
En resum, “Luto en colores” és un ecosistema basat en les experiències d’éssers que les posen al nostre abast per facilitar el trànsit pel dol.
