No estem en guerra contra la mort

En la cultura occidental dominant que envolta el morir de tabú, existeix un pensament bèl·lic respecte a la malaltia i la mort.

Si emmalaltim de càncer hem de “lluitar” i si morim hem “perdut la batalla”. “Perdre”, “batalla”… no hem fet prou, emmalaltir i morir és fracassar. Fins i tot envellir és vist com una debilitat i un problema i el mercat ens vol vendre productes i “receptes” per romandre sempre joves i productives.

Aquest imaginari entén la nostra salut com una dimensió purament individual i la mort com un fracàs per definició. Com si la nostra salut no estigués directament relacionada amb la societat en la que vivim. Com si la fragilitat o el morir no fos la nostra natura.

Nosaltres som natura, i el capitalisme és un sistema econòmic que explota la natura com si fos infinita, sense respectar els seus ritmes i cicles. A nosaltres, també ens explota el capitalisme com a un recurs més de la natura, com si fòssim recursos il·liminitats. Si no som productives, hem fracassat (individualment) i se’ns tracta com si fòssim una càrrega, com si no servíssim ja per res d’útil, i el sistema econòmic ens expulsa i elimina mitjançant necropolítiques.

No “perdem batalles”, sinó que morim. No “lluitem” per viure, sinó que el nostre cos accedeix als recursos que necessita per regenerar-se, descansar i continuar viu, i aquests recursos tenen a veure amb l’entorn i les cures a les que hem tingut accés (des de la qualitat de l’aire i el menjar, a una atenció sanitària adequada, fins a l’amor).

La bona salut, la bona vida, no és l’absència de malaltia i de mort. La fragilitat forma part de la nostra natura, de nosaltres mateixes. Emmalaltir, canviar, morir, és natural i necessari.

La nostra salut és sempre col·lectiva. Cap persona sobreviu sola, cap persona creix i es desenvolupa per si mateixa. Som éssers interdependents, la nostra fortalesa és la solidaritat i l’amor.