Porto un temps molt endinsada en el qüestionament de les relacions i pràctiques monògames i en les no-monògames. Pot semblar que les no-monogàmies i els reptes que planteja no es vinculin en com vivim el dol, però actualment se m’entrecreuen.
Quan una persona mor, a vegades en queda una altra de vídua, no només quan parlem de matrimonis, sinó també en qualsevol tipus de relació, com en una amistat, o com en una relació pare-filla. Aquesta persona ocupava un espai en les nostres vides, un temps, una importància, i al morir-se sabem que ningú altre podrà ocupar-lo. I és cert que el temps passa, i les coses canvien, a poc a poc tot es posa a lloc, i el dolor s’aprèn a portar. I en aquest procés, on el dol no desapareix, sinó que es viu diferent, pot ser que trobem una altra persona amb la que connectar de manera semblant, que generem un vincle que pugui tenir connexions amb el vincle que teníem amb la persona difunta. I tot i que sabem que aquesta persona és irreemplaçable, insubstituïble, veiem el buit que ha deixat d’una altra manera, i l’omplim d’altres coses que també ens fan sentir bé.
Ara sento que estic en aquest procés, i dins l’agraïment de poder seguir avançant amb la vida i amb el que aquesta em porta, inevitablement sento culpa. Sento una pressió al pit i a l’estómac que es retroalimenta degut a l’idea d’amor romàntic i de possessió. Ens hem socialitzat amb un ideal d’amor i de parella monògam, on sembla que si estimes suficient a una persona, no pots estimar-ne d’altres, i que si estimes a algú altre, és perquè “no estimaves tant a aquesta primera”. Per això crec que l’ideal d’amor romàntic i monògam dificulta el meu dol, perquè empeny a sentir culpa quan trobem altres vincles (que mai seran iguals, perquè cada persona ocupa un espai diferent en la nostra vida, i estimar a més persones, mai vol dir estimar menys a cada una d’elles). L’amor es multiplica, no es divideix. Quan una persona té una segona filla, no deixa d’estimar-se la primera. I doncs, per què hi ha aquesta càrrega de consciència amb les parelles, per exemple?
El meu pare es va morir fa menys de dos anys, i em sento culpable quan anem a passejar i ell no hi és però hi ha algú altre. Sento que estic substituint el que era la meva família per una nova, que no estem respectant “el seu honor”, que estem omplint el seu buit amb algú altre. Quan sé que mai, ningú ni res podrà esborrar tot el que hem viscut. Sempre serà ell el meu pare, passi el que passi, i aparegui qui aparegui.
És per això que sento la necessitat de qüestionar el model relacional que tenim, i de fomentar les cures (i el dol) de manera comunitària i la vida en xarxa. Allunyar-nos de la culpa, i compartir contradiccions, que de ben segur compartim. Si no jerarquitzéssim les relacions, si no entenguéssim els vincles com a incompatibles, segur que viuríem les morts (i la vida) d’una manera molt més amable.