El cinema moltes vegades reprodueix els mateixos tabús i silencis que existeixen a la societat. Però també pot regalar-nos històries que narren altres maneres de viure. Quant fa als dols i la mort, conèixer experiències diverses pot ajudar-nos en els nostres propis processos.
A continuació compartiré tres pel·lícules que destaque per les seues peculiaritats. (Atenció! Donaré detalls de les trames de les pel·lícules.)
Les protagonistes són dones de diferents edats que viuen les pèrdues i la mort a la seua manera. Totes les històries estan situades en territoris occidentals durant el segle XX.
Antonia (1995, Països Baixos)
“Fins i tot abans de que sortís el sol, Antonia sabia que tenia els dies comptats. Sabia més que això. Sabia que seria el seu últim dia. No és que es sentís malament, però, a diferència d’altres, Antonia sabia quan era ja suficient. Convocaria als seus éssers estimats al costat del seu llit. Els informaria que moriria aviat, tancaria els ulls i moriria.”
Així comença aquesta pel·lícula, que narra la vida d’Antonia i la seua gent des de que torna al seu poble natal (després de la segona guerra mundial) fins que ella mor. Aquesta història abarca molts tabús d’una manera tendra i crua. Entre d’altres, destaque el tractament que fa de la mort, els cicles de vida i la sororitat entre les “desheretades” (mares solteres, diverses funcionals, lesbianes, migrants…), maltractades, marginades, per les violències de la normalitat i les institucions. S’enjunten i viuen a la seua manera.
Explicada amb la màgia d’un conte, la mort està molt present. Des de la mort de la mare de la protagonista a l’inici de la història, passant per una partera que també s’encarrega de la cura del morts. Accidents, un suïcidi, assassinats… Quan Antonia sap que morirà, s’acomiada amb consciència.
Fotograma de Memorias de Antonia (en la versió doblada al castellà). Dirigida per Marleen Gorris, guanyadora de l’Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa (1995).
Harold & Maude (1971, EEUU)
Harold és un jove ric avorrit de la vida que busca maneres inusuals d’estar a prop de la mort. Fingeix repetidament que es suïcida, visita funerals de desconeguts… i en un d’aquests funerals coneix a Maude, una dona supervivent dels camps de concentració nazi. L’amistat que els uneix trenca convencionalismes. En un moment de la història Maude decideix suïcidar-se perquè no vol viure més de 80 anys. I malgrat que Harold intenta disuadir-la, ella duu a terme el seu desig. La polèmica està sobre la taula i el debat és complex.
Fotograma de Harold & Maude, dirigida per Hal Ashby, basada en una novel·la de Colin Higgins.
Estiu 1993 – Verano 1993 (2016, Espanya)
Frida té 6 anys i ha perdut als seus pares, els quals han mort de sida. En quedar orfa és adoptada pels seus tiets i deixa Barcelona per mudar-se al camp. Durant el primer estiu des de la pèrdua, els vincles familiars es transformen, i Frida va comprenent que no tornarà a veure a la seua mare. També anirà comprenent què significa morir.
En aquesta història, es mostra el procés de dol d’una infant creuat per l’estigma de la malaltia del sida en una cultura catòlica.
Basada en la infantesa de la directora i guionista, Carla Simón. Va ser rodada en català, i seleccionada per l’Academia de las Artes y las Ciencias CInematográficas de España com a representant als Premis Oscar.
Cada pèrdua i comiat és únic, com úniques són les persones i els vincles que establim. Per això no hi ha una única manera correcta de viure la mort. Aquestes pel·lícules ens conviden a ampliar l’imaginari i veure’ns enmirallades en diferents històries, per enriquir-nos i tenir més idees per escollir com volem viure.
